Un bri d'esperança per la nostra mar

S'acaba l'estiu , s'acaba la temporada de sol,platja,capbussades i pesca i enguany ho fem amb un regust de boca sensacional.

Des d'aquest modest blog hem anat escrivint i denunciant en varies ocasions les il·legalitats que es cometíen(i encara es cometen) en la pesca professional i recreativa a tocar d'escull. No eren denúncies en va, eren realitats palpables dia a dia des de primera línia de mar. Una línia de xarxa entre les Muscleres i la Punta de l'Olla era una evidència de que quelcom s'estava fent molt i molt malament.

Vet aquí un estiu o una temporada sense xarxes arran d'escull, una temporada d'un parell o tres de mesos amb controls efectius sobre aquestes barbaritats que esgarrifaven a qualsevol persona amb dos dits de front. Però la fruita madura cau , les lleis de newton són massa fortes per incomplir-se i encara que el foc s'amagui el fum sempre surt. I aquest fum es una fum blanc, un fum de bonanova .

La Mediterrània pateix, pateix molt i sovint, les inclemències d'un esser fort i mesquí anomenat home. La Mediterrània esta tocada , molt tocada , però no de mort com molts pensen o volen que en pensem. Com deia el profeta, els petits canvis són poderosos i a vegades una petita acció en aquest sistema natural tant caòtic , es maximitza i es fa universal. Els ecosistemes es recuperen i com un acte màgic tornem a veure vida on abans vèiem decadència.

Una capbussada a la Platja de les Barques , fulles de posidònia mortes en descomposició en la primera baixada després de la llongada, rogers , salpes , llises i guiules menjant i rebuscant entre les restes acumulades. Avançem unes metres endins i a les primeres clapes de sorra d'un fons mixte maravellós remous la sorra , quan tot d'una apareixen cinc orades investigant que és aquell núvol de sorra i intentant repescar alguna conquilla o cargol al descobert. Algunes d'elles ja crescudes , volten el kg de pes amb una aparença desafiant però amb el nedar pausat que es poden permetre.

Tombes a mà dreta i entres al sorral mentre deixes en rere dos cargols de vera o rodons al limit de la roca i sorra. Avances entre un banc de llises i t'apareix al davant una de les maravelles més grans que he pogut contemplar. Un núvol inmens de mabres , potser 500,600 o 800 , no ho sé , les matemàtiques no han sigut mai el meu fort. M'aturo i m'envolten en un cercle màgic on es barregen també llobarros, salpes, oblades , sargs i anxoveta petita. Passen 10 minuts o un quart i deixo que segueixin voltant , nedo cap a les boies fins arribar a aquell escull que tant m'agrada , baixo els 3m que em separen del fons i guaito a traves del forat natural entre les roques. Unes verades a l'entrada, un tord negre entrant i sortint del cau i al fons la silueta inmòbil d'una escorpa.

Tres cargols més arran de fons al costat d' una pradería de posidònia amb aires de final d'estiu que es bat feixuga amb el tràngul de marinada que ha entrat fa poc. El fred al cos es fa present i es hora de tornar a terra ferma. El viatge de tornada comença amb dos o tres pagells entre els còdols del fondal arran de boies i acaba amb el tro de llobarrots reposant al sorral com si el sol de migdia els fes entrar en un son plàcid.

Tot això en 20 minuts de passejada, imagineu-vos si cuidem i respectem aquest nostre mar , la de moments màgics que podem gaudir. Vida a tocar de casa, vida a tocar d'escull en un mar que hem de conèixer i valorar com a únic i insustituïble.